El Túmul

És l’element més representatiu. Es tracta d’una important massa de pedres de forma ovalada (10×8 m), delimitada per una murada de petites lloses u ortòstats perimetrals, peristàlit, disposada en pendent suau sobre el sòcol calcari a la part inferior del túmul, zona de màxim pendent entre S i E, que fa de contenció i sustenta la massa tumular. A la part superior, de SW a NE, els ortòstats perimetrals descansen directament sobre terra. El punt més elevat coincideix amb la localització d’una fita, avui dia robada, que indicava els límits de les terres de tres propietaris (dos de Begues i un de Vallirana) exercint, al mateix temps de fita de terme. Malgrat estar bastant deteriorat, el peristàlit s’ha pogut reconstruir de manera força fiable.

Un altre element característic dels túmuls de les galeries catalanes és el seu bastiment amb un reforçament de lloses clavades dins de l’estructura tumular de manera radial, amb un nivell de grans lloses planes situades entre radial i radial per tal de millorar la consistència de la massa tumular.

L’estructura interna del túmul tindria un primer nivell (20-40 cm), sobre la roca mare, format per terra vermella, pedres petites i pedres mitjanes constituint un llit de preparació per assentar tota l’estructura tumular. Per l’exterior, i suportant tot el conjunt, hi ha el peristàlit format per blocs de gran mida a la part de pendent màxim i ortòstats a la més alta. Per sobre trobaríem una capa (20-50 cm) formada per pedres calcàries de mida mitjana i gran barrejades amb terra que formen el cos central del túmul. Entre les fileres de lloses radials, a la seva base, es col·locaren les lloses planes en posició horitzontal. Sobre aquesta capa i estesa per tota la superfície del túmul hi ha una fina capa (8-10 cm) de grava petita. Finalment, una capa important de blocs mitjans col·locats a la manera de la pedra seca cobriria la part superior del túmul. A les zones més ben conservades presenta potències entre 40 i 50 cm., però hem de suposar que en realitat estaria entre 60 i 80 cm.

La Cambra Funerària

Les evidències d’una cambra funerària són molt febles. Tot el conjunt està molt malmès. Els saqueigs, les remocions i l’erosió han impedit qualsevol possibilitat de reconstrucció de la forma original d’aquest sector del monument. Tan sols una de les 14 lloses identificades com a integrants pensem que està en posició original o molt poc desplaçada. Es tracta d’un fragment de llosa que podria formar part del sostre de la cambra. La resta de fragments estaria en posició secundària, tombades, escapçades o desplaçades. Dins d’aquesta zona és on s’han trobat la majoria dels escassos materials arqueològics recuperats.

Les troballes de restes humanes són nul·les. Uns 10 fragments de ceràmica informe, escadusseres restes de fauna, gresos i quars són els elements antròpics recuperats. L’únic element diagnòstic és una punta de coure de les anomenades de Palmela, que podria acompanyar a alguna de les inhumacions i que ens situa en un episodi calcolític, el campaniforme, episodi concret del III mil·lenari ANE, període coherent amb la fase de construcció de les galeries cobertes catalanes.

El Corredor

A diferència de la zona de la cambra, el corredor presenta evidències més clares de la seva existència. La llosa 23, trobada pràcticament sencera, que possiblement formava part del costat dret del corredor i diversos dels fragments d’altres lloses permeten suposar l’existència de parets formades per lloses verticals. A la zona considerada d’entrada al corredor s’hi ha trobat, a més de fragments de llosa trencats, diverses pedres quadrangulars de reduïdes dimensions que fan pensar en petits carreus emprats per a la construcció, en pedra seca, de les parets de la pròpia entrada al corredor.