Abans del segle XIII

Durant les excavacions de 2016 i 2017, les restes més antigues documentades, de les que no en tenim una datació més enllà de la seva relació estratigràfica amb la resta d’elements constructius documentats, és el basament d’un mur de certa entitat, fa 1’20 metres d’ample, del que s’han conservat unes tres filades de pedres i que va perpendicular a la façana sud de l’edifici. D’aquest moment més antic per ara només podem parlar de la seva existència, però desconeixem de quin tipus d’edificació es tractava

El segle XIII. L’ermita romànica

Es tractaria d’un edifici d’unes dimensions més reduïdes que l’actual, del qual es conserva una bona part de la façana principal, situada a l’actual mur sud i que en part aprofitaria com a fonamentació les dues primeres filades que hem esmentat anteriorment. Aquella primera ermita estava construïda amb aparell de grans carreus allargats de pedres sorrenques i per les seves característiques estilístiques i arquitectòniques sembla tractar-se d’una edificació romànica, que podem situar cronològicament als volts del s. XIII moment de la primera menció documental.

Els elements conservats d’aquesta ermita romànica els trobem en la part central d’aquest mur sud. Lloc on rau l’obertura de la porta de l’ermita, actualment tapiada, de la qual es conserva el portal adovellat a l’interior de l’edifici. Al costat est d’aquesta es pot observar l’arrencament de l’absis, del que es conserva un tram de 3 metres i que presenta una forma lleugerament corbada. Tot i que només existeix a la façana exterior, podem assegurar que és l’absis romànic, ja què comparteix junt amb la façana on hi ha la porta, una filada correguda de carreus

Les reformes documentades durant els segles XVII, XVIII i XIX

La primera intervenció arquitectònica coneguda és una llicència diocesana de 1618 que autoritza al rector a reedificar el temple. Entre 1635 i 1649 es porten a terme diverses obres sobre la coberta, l’accés a la teulada i el retaule. És probable que el 1770 es produís la darrera renovació arquitectònica important. Arran d’aquesta remodelació, junt amb les obres del segle XVII, la de 1832 i altres intervencions de manteniment del segle XIX i XX, donen a la capella de Santa Eulàlia l’aspecte actual.

A nivell constructiu disposem d’una ermita romànica del s XIII que col·lapsa, en cau la volta i motiva la reconstrucció del segle XVII (tova de 1616 al sostre), entre aquest moment i 1770 l’edifici es configura amb les dimensions que té en l’actualitat.