Església de Sant Cristòfol de Begues

L’església vella de Sant Cristòfol (popular) o de Sant Cristòfor (cult, llatinitzat) de Begues està situada al barri de la Rectoria i és el nucli més antic del municipi. La Rectoria domina l’accés a la vall de Begues en les vies naturals que provenen del Llobregat (Gavà, Sant Climent i Torrelles) i ocupa el bell mig de la collada d’accés a la vall.

L’estructura de l’església que s’observa actualment fou bastida entre el 1575 i 1579. Es va construir en una sola nau amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista. Conserva una interessant façana renaixentista que ha estat l’emblema de la celebració del Mil·lenari de Begues i identifica el barri de la Rectoria on està emplaçada. Les cites documentals fan referència, però, a una antiga església, com s’esmenta al Cartulari de Sant Cugat. La primera data on es menciona Sant Cristòfol és de l’any 981 i cites posteriors referides al segle XIV precisen, fins i tot, el nom d’un rector que havia a la parròquia de Begues.

La presència de restes d’estructures muràries a l’antiga rectoria, datades per Montserrat Pagès en el segle XII (L’art romànic i pre-romànic al Baix Llobregat, tesi doctoral) i la d’un mur de característiques medievals a l’actual sagristia, van permetre suposar que els murs de cimentació d’aquesta antiga església podien haver estat ubicats sota la sagristia i la zona de l’altar de l’església actual, fet que fou demostrat encara que amb variacions sobre la hipòtesi inicial.

Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.

Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions C14 de set d’ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI..
Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII. La inhumació va ser excavada pel CIPAG l’any 2021. La excavació va permetre la recuperació de les restes humanes de l’individu femení que allotjava i la documentació de la tomba entre finals del segle X i principis de l’XI de la nostra era.
El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.