L’epipaleolític de Marge del Moro

La coveta del Marge del Moro fou el primer jaciment de cronologia epipaleolítica localitzat dins del Massís del Garraf. Sols 5 dels 14 m2 d’ells podem considerar que recollien les tres unitats estratigràfiques (VI, VII i VIII) epipaleolítiques Tots els estrats han presentat restes de fauna i d’utillatge lític tallat, però no de ceràmica ni utillatge polit. L’estrat VI proporcionà també una estructura de combustió de secció en cubeta (estructura 3) delimitada parcialment per una el·lipsi de pedres.

Estratigràficament, el jaciment presenta 8 estrats que ens mostren una seqüència estratigràfica basada en dos patrons d’assentament diferents. El primer i més antic se situaria en la transició entre el Paleolític i el Neolític, en l’anomenat Mesolític d’Osques i Denticulats. Donades tant la situació com les característiques morfològiques del jaciment, sembla que en aquest moment es tractaria d’un assentament esporàdic però recurrent en el que una partida de màxim 4/5 persones utilitzarien el petit espai hàbil per passar-hi nits, tempestes o efectuar guaites de potencials recursos animals. Mentre el grup espera, sembla que aprofita per a anar efectuant tasques de talla de sílex. En un dels diferents episodis que se veuen en aquest període, el centre de la cavitat està ocupat per un foc a terra, que ens parla de la mena de tasca que es podia realitzar a l’interior de la cavitat.

Dues datacions de c14 hem pogut obtenir per a dos dels estrats corresponents al període. Per a l’estrat VII els resultats 8685 ± 55 BP (7937-7589 calBC) ens situen en cronologia calibrada en la primera meitat del VIII mil·lenni, mentre que per a l’estrat VI els resultats ens situen a la segona meitat del mateix mil·lenari, 8270 ± 65 BP (7490-7084 cal BC).

En línies generals val a dir, que el conjunt industrial exhumat es caracteritza fonamentalment pel recurs al sílex com a matèria primera principal, seguit a una distància considerable pel quars i encara a més distància pel jaspi, la calcària i d’altres matèries primeres indeterminades.

Del total de restes lítiques recuperades, l’11,1% mostraven transformació mitjançant retocs. Es tracta d’una indústria elaborada bàsicament sobre suports de tipus ascla, amb un percentatge de suports laminars relativament baix (10%). La morfologia dels nuclis documentats corroboraria la dada si tenim present que la major part dels nuclis es troben en estadis molt avançats d’explotació, presenten morfologies poc o són de caràcter poligonal. Les morfologies prismàtiques o piramidals per a l’extracció de suports laminars són residuals i apareixen principalment a la part baixa de la seqüència. Podem doncs definir la talla com de caràcter expeditiu i poc elaborada.

La corticalitat, presència del còrtex en les peces, del conjunt és prou significativa (20%). El fet ens indicaria que, malgrat el poc espai hàbil del jaciment, s’hi desenvoluparen activitats diverses, entre les quals cal considerar la de producció d’eines; l’ús de les quals però, no el podem precisar més que des d’un punt de vista tipològic, ja que encara no s’ha realitzat la seva anàlisi traceològica.

Pel que fa als tipus primaris d’instruments s’observa el predomini dels morfotipus de retoc simple (42%), lleugerament per sobre dels de retoc abrupte (37%). Els gratadors són el tipus primari majorment recuperat presentant una àmplia diversitat tipològica, tot i que predominen els simples. Les rascadores es conformen com el segon grup tipològic en importància presentant també una àmplia varietat tipològica. Els denticulats, (fig.6.5) tant els de retoc marginal, com sobretot profund seria el següent tipus en importància numèrica, sent les osques i les rascadores denticulades els tipus millor representats. El mode de retoc simple es completa amb un parell de puntes de retoc simple. Una de les principals característiques d’aquest conjunt de retoc simple és l’aspecte d’extraccions de tipus “escaleriforme” que sol presentar.

Pel que respecta als tipus primaris de retoc abrupte, el grup està dominat pels elements definits tradicionalment com de caire cinegètic i compost, fonamentalment són lamines i puntes de dors (figs. 6.14), a les quals cal afegir una dotzena d’elements geomètrics (fig. 6.15). La resta correspon ja a truncadures, un bec i alguns abruptes indiferenciats. Completa els conjunt de materials retocats 3 burins, un sobre pla natural, un altre sobre fractura, i un tercer sobre retoc, que de fet és un tipus doble, al associar-se amb un denticulat. Finalment, cal fer esment de la recuperació de dos elements de caire macrolític, un d’ells clarament un percussor, i l’altre interpretat segons els seus excavadors com un element de molta.

El paradolmen de Marge del Moro

Posteriorment, d’ençà del mesolític, la coveta restà deshabitada fins que un segon ús de la cavitat la feu visitable novament per les comunitats prehistòriques durant l’estrat IV de l’estratigrafia. En aquest cas la cavitat és convertida en un paradolmen on es centra l’activitat sepulcral dels diversos grups que hi inhumaren els seus difunts.

Des d’un punt de vista arqueològic, durant la seva excavació, comprovàrem que tres grans blocs delimitaren l’interior de la cavitat acotant la zona en la que es situaven els ossos humans. També, a l’entrada de la cavitat, en el seu costat E i adossat a la paret rocosa es localitzà el que hem identificat com un forat de pal (estructura 4). D’altra banda, es descobrí un altre forat de pal (estructura 6). Ambdues estructures es corresponien amb sengles forats d’uns 30 cm de diàmetre amb una amuntegament de pedres a l’interior del seu fons que servirien per falcar la base dels pals.

La llosa plana de més grans dimensions, es va trobar caiguda sobre 4 quadres limitats pels dos forats de pal. La mesura de la seva alçada coincidia amb la distancia entre el nivell del sol de la capa d’inhumacions i la visera de la cavitat. La seva amplada també es corresponia amb la distància entre els dos forats de pal (estructures 4 i 6). Igualment, la posició en que es va trobar la llosa concorda amb el moviment posterior de caiguda de la llosa. Dues lloses més trobades en els quadres occidentals contigus a l’estructura 6 permetien efectuar el tancament total de la cavitat entre l’estructura 6 i la paret W de l’abric.

Aquesta disposició permeté elaborar la hipòtesi que l’espai en el que es dipositaren els inhumats es va condicionar a manera de petit hipogeu. Un seguit de 3 grans blocs calcaris delimitaven l’àrea d’enterrament mentre que una estructura artificial, presumiblement de fusta i pedra, permetria el seu tancament. L’estructura obtinguda hom pot ser considerada un paradolmen, seguint així els corrents funeraris del període cronològic en la qual s’emmarca.

El conjunt format pels dos troncs situats als forats (estructures 4 i 6) i la primera llosa devien formar un tancament que funcionava a mena de porta, mentre que el tancament format pel tronc de l’estructura 6 i les altres dues lloses funcionarien com a tancament no mòbil. Tot això permeté aïllar la cavitat per aconseguir un espai sepulcral protegit.

Les inhumacions són primàries i successives efectuades, doncs, en un lloc tancat i protegit. Els inhumats sols s’acompanyaren d’elements de parament personal, bàsicament denes de collar de pedra, petxina i os. Les característiques de les inhumacions i del material recuperat no permeteren, en aquell moment, la singularització dels esquelets. Aquest fet limità el treball antropològic a haver de trobar el número mínim d’individus, que es determinà en 27, a partir de la informació oferta per les peces dentàries que foren els elements més representats i més informatius. D’aquests 27 individus, 17 serien subadults, 8 serien adults i de dos no se n’ha pogut determinar l’edat. D’entre els subadults s’ha pogut distingir un perinatal, 5 individus d’entre 1,5 i 3 anys, 9 individus entre 3 i 8 anys i 2 individus entre 8 i 10 anys. Pel que fa als adults es devien haver inhumat al menys 3 individus joves (fins a 25 anys), 2 d’entre 25 i 35 anys i 3 més d’entre 33 i 45 anys, sense que es pugui determinar si havien entrat en la categoria de madurs o no. Pel que respecte al sexe s’ha pogut determinar que hi havia al menys 2 individus de sexe femení i un de sexe masculí.

El treball de singularització d’individus que, recentment, CIPAG està duent a terme ens està fent canviar alguns dels conceptes. Si bé la primera datació obtinguda ens marcava, per extensió, que els inhumats devien haver estat dipositats al paradolmen durant la primera meitat del III mil·lenni cal ANE, en un context de neolític final-calcolític, noves datacions d’altres dels individus que estan en procés de publicació ens estan orientant cap a la segona meitat del IV mil·lenni, ja en neolític final i, inclús, alguna ens entra en la primera meitat del IV mil·lenni el que significaria inhumacions a finals del neolític mitjà II.

A la llum d’aquestes dades, encara per acabar de confirmar, l’ocupació sepulcral de la coveta del Marge del Moro suggereix un grup humà reduït, probablement ramader transhumant, que en el decurs d’aquest període de gairebé 800 anys ha anat emprant la cavitat com a lloc d’inhumació quan circumstancialment es produïa la mort d’un dels seus individus estant al territori d’estudi.